Dedicat a tots els maratonians que creuaran la meta de la marató de Barcelona i per als que ho han fet en qualsevol altra edició o marató del món... Tots ells, parlen (m) el mateix idioma.
jag75
Girant per plaça Espanya, encares l´Avinguda de Maria Cristina.
Als fons les fonts. Tu sols veus un arc amb una referència de temps que per a tu esdevindrà eterna.
Ho tens a tocar de la mà, a una fracció de capritxòs kilòmetre anglès. Mentre salivejes, consultes el crono per últim cop.
Busques amb la mirada a qui més t´estimes d´aquest món i és allà a la vora. O en els teus pensaments. Sempre han estat amb tu. La marató et demostra qui no et fallarà mai.
Amb l´objectiu previ assolit o no, mires de estar a l´alçada.
S´ho mereixen, no creus?.
Sol o envoltat d´una multitud, encares aquests metres finals.
Sents, reconeixes veus enmig d´uns crits ensordidors que t´aporten una energia que dubtes puguis tenir realment.
Moltes respostes prenen sentit. Ets allà a punt de creuar.
Diuen que el temps passa volant però no sempre és així. Algunes hores s´al.lenteixen i d´altres venen i van escopetejades. Entre mig, queda la resta i la mitjana acaba compensant-se per a que els dies en tinguin 24, les setmanes acumulen 7 dies i els anys 365 dies.
Avui és un dia trist perquè el pas del temps, a part de sumes, són sentiments.
La setmana passada vaig disputar la mitja marató del Mediterrani.
La prova, que tenia lloc juntament amb la marató i un 10 mil va ser especial per a mi ja que per segon cop vaig exercitar la feina de llebre d´un atleta invident. Ha estat el primer cop que ho feia en la distància i era també el debut en la mateixa de l´atleta a qui guiava: l´Óscar.
Oscar és un grandíssim atleta, no sols practica asfalt sino que ve d´un passat en pista (11:60 en els 100!, 2:09 als 800!) on una lesió el va impedir anar a Beijing 2008. A més a més practica triatlons. Tot en categoria B1, invidents totals. Segur que ara més d´un es pregunta... triatlons? doncs sí, triatlons olímpics i en un futur proper, mitja distància. Per suposat, sempre necessita de l´ajuda d´un guia i com he escrit, es tracta d´un grandíssim atleta (38 en el deu mil de Montmeló)
Quan vaig llegir que necessitaven algú per a la mitja, no m´ho vaig pensar dos cops. Alterant una mica la preparació per la marató de Castelló, allà hi erem. Canal olímpic de Castelldefels un matí plujós-humit-solejat d´octubre.
Vam quedar a la sortida de Ferrocarrils de Pl.Europa a Hospitalet. Després d´unes converses prèvies, em va dir que no duria al gos pigall ja que pateix si no està a prop seu i amb tanta gent (aquí ja començo a aprendre). És fàcil de trobar ja que som els únics que purul.lem per allà a les 7 i poc del matí d´un diumnge plovent a bots i barrals. Vam decidir que aniríem en bus cap allà. Ell viu a Igualada i no hem pogut quedar abans per practicar junts. Em posa al dia ràpidament.
Correrem lligats amb una goma elàstica que envolta el seu canyell dret i el meu esquerra en forma de 8. la clau és coordinar la gambada -els peus exteriors han d ´anar conjuntats- i bracejar adeqüadament els braços. Li aniré describint el recorregut, què ens envolta, problemes amb altres corredors o dificultats que ens anem trobant per recorregut. La veritat que la bateria de preguntes que li faig és enorme. Vull fer la tasca de manera acurada i he de rebre moltes explicacions per a que així sigui. Em fa respecte, por no, respecte i sé que el més complicat de tot serà el fet de córrer amb 5700 atletes més. Hem decidit que sortirem a 5min/km o un pel més ràpid i anirem de menys a més.
M´explica com participa en triatlons (encara al-lucino amb la part de natació), les dificultats per a un atleta invident a l´hora d´entrenar i competir, em detalla com entrenava en pista, com va ser el seu procés de ceguera (va anar perdent visió des dels 12 anys fins que als 24 ja gairebé no veia res). En cada conversa que conclou, aprenc. Em detalla la impossibilitat que hi ha per córrer si hi ha "bordillos" i que ens haurem de parar si en trobem un, que ho tingui present.
L´amic Jordi (curat) ens ha recollit el dorsal i ens ha permès anar més tranquils, gràcies my friend. Hem arribat bé de temps i el veig nerviós, lògic ja que debutava en la distància i suposo que deuria tenir els seus dubtes de mi com a llebre ja que no havíem pogut practicar abans. Ens situem al primer calaix de sortida i jo correré amb un "peto" on posa "guia atleta invidente" que espero que la gent pugui llegir. He de reconèixer que no les tinc totes a la sortida, conec el circuit i 5700 persones amb el 1r km tan revirat i que ens passaran molts corredors... haurem d´anar molt concentrats i amb mil alertes!. Saludo molts amics i coneguts de corredors.cat i altres clubs. Respirem fort i ens tranquilitzem i en un no res, es dóna la sortida.
La CURSA
La sortida és tensa però la solucionem bé, ens situem a la dreta i a la primera corba crido molt per a que la gent s´obri. Aquí ja comença un malson que es repetirà: la gent que corre amb cascos i la música forta, no em sent! Hi ha alguna ensopegada, demano disculpes i la gent ho entèn i accepta en veure la situació. Vaig còmode de ritme i ell una mica més forçat. Hi ha força "charcos" que no evitem per així esquivar la marabunta que ens envolta i ens va sobrepassant. És qüestió de temps, de pocs kms i que tot s´estabilitzi i podem córrer còmodes.
A partir del 2n km, ja agafem una velocitat de creuer: 4:40 i poc min/km i anar sumant. Li detallo tot el que puc i em diu: "joder, sí que vas sobrado jordi!". Em fa riure i li explico que aquest ritme a dia d avui és còmode per a mi, al setembre no. M´havia narrat que ell en haver vist, ho prefereix a no el fet de ser invident de naixement. El motiu és que així, si jo li parlo d´un camp plantat, d´un cel blau o d´un mar picat, ell ho recorda i s´ho imagina. A mesura que ens aproximem al mar, parlem d´olors -el mar està alterat i bufa brisa marinera- i dels tons que ha adquirit el dia. Hem agafat ràpidament la sincronització -em va felicitar en acabar per aquest fet- i sumem kms amb relativa comoditat. Continuo amb problemes amb retalladors -algun cabron fins i tot posa colzes a una corba!- i sobretot amb la gent que corre amb el "music-subidón". És el que hi ha i toca lidiar com es pugui. M´altero el mínim necessari i tinc temps d anar animant als companys que em creuo: quim, jaumet, amadeu, susanna, manolo, dani, albert, raul i raul, rubens, jordi i molts més.
Arribem al 10 mil, el veig bé i mantenim el ritme. Al 15 igual i aquí decidim apretar una miqueta. Avancem corredors mentre cauen el 16, 17, 18,19... ens queda un pont i una baixada per l´arribada. Em diu que comença a notar els kms i l´animo. Li detallo amb cura el poc que ens queda, on som, 500m, 400m, li descric la recta d´arribada i creuem la meta amb els braços en alt. Alegria i cansament, del primer molta i del segon sembla que també. Feina feta!
Ens fem una abraçada i una foto. Ens peguen una mica de bronca els de l´arribada però con jo dic, parlant la gent s´entèn i han vist que no hem parat allà perquè volíem sinó per gaudir una mica de la sensació i continuar ajudant-lo a la zona d´avituallaments. S´adonen que sóc guia i ell invident i em demanen disculpes.
Gràcies des d´aquí a l´organització i els de championchip ja que ens vam solventar tots els problemes que van anar sorgint. Enhorabona!
El vídeo de l´arribada, extret de La Bolsa del Corredor. A partir del minut 13 i pocs segons, la nostra arribada
Gràcies Maria i Anna per coordinar-ho i profundament agraït Óscar per compartir aquesta vivència amb tu. No serà l´última tot i que m´hauré de posar les piles ja que aviat demanaràs ritmes molt més vius :)
Gràcies per tot el que he après i per aportar-me una visió de la cursa diferent i enriquidora. Ànims per a Calella!
A la marató de New York del 2010, vaig tenir la sort de compartir l´experiència amb un grup de maratonians i maratonianes del Vallés. A algun ja el coneixia -el Julio (cahirulo per als amics)- a la majoria no. Formaven un grup increrïble i des de llavors sempre ha estat una gran alegria retrobar-nos en cursa.
Una d´elles, la Teresa Farriol (3a com la coneixiem), va perdre la vida el diumenge passat a l´ultra trail Cavalls de Vent degut a una hipotèrmia. Em costa encara de creure i de pair. Molts ànims al Pau, el seu marit, els tres fills, familiars, els seus íntims, i a tots aquells que apreciaven i estimaven la Teresa
No fa massa dies li demanava a la verge de Pallerols, patrona del meu poble, que cuidés de tots els esportistes. No sé si era de guàrdia aquella fatídica nit. Li torno a demanar, que per favor, cuidi de tots aquells que practiquem esport com una manera d´entendre la vida que ens fa més feliços i ens omple.+ Gràcies!
3a, Descansa en Pau.
El passat diumenge dia 8 de julilol vaig participar en el triatló Altriman, en la prova half (uns teòrics 1900 metres de natació, 90 kms de bici i 21,1kms de córrer).
La competició discurria per un paratge excepcional com és la zona del Capcir -al voltant de l´estació d´ski de les Angles- i tenint la base operativa al llac de Matemale. Van ser uns dies de festa triatlètica on es disputava el mític altriman i altres proves ja fossin per a humans com per a súperherois. Tota la informació, en el link:
www.altriman.com
La Crònica de la cursa és la següent: (1a part)
PASTÍS DE NATA, LA NEVERA PEL BALCÓ I EL GOS DELS BASKERVILLE.
Els previs d´un repte marcat en majúscules a la temporada són tan o més trascendents que la preparació duta i l´estratègia pensada per la cursa. Arribar motivat, descansat i ben alimentat és clau. Ja es dóna per suposat que hauràs entrenat més o menys dur i que has deixat el mínim de requeriments necessaris en mans de l´atzar o improvització.
Així doncs quan la nit prèvia, sopant en un restaurant el cambrer canta el menú:
- " Embotit, trinxant de la Cerdanya, amanida, sopa"
jo li pregunto:
- " Un plat de macarrons és possible? una pizza?"
ell replica:
- "La sopa és de fideus"
Com diria aquell: "tema zanjat y punto". Ja trobarem l´energia per endemà per altres vies.
El sopar va ser distès, monotemàtic -sol passar- i amb algun consell/riure sobre la natació. Arribant els postres... estem d´aniversari: pastís de nata!. La carn és dèbil i la gula més, volia un tall petit però no va poder ser.
Va sent hora d´anar a dormir, petit trajecte a Font Romeu i mirar de descansar.
Aquest cop, tornava a compartir experiència amb la Blanca i el Jordi. Ja vam coincidir a l´Ironman de Zurich i em van oferir de dormir a casa seva per al half. Apartament de muntanya típic, vistes impressionants, nervis d´última hora. Preparatius per endemà enllestits i a dormir. Un pèl tard, però a descansar. Són les 3 de la matinada, el soroll de la nevera no em deixa dormir. M´incorporo, calculo quan fa el marc de la finestra i miro si deixo una nota: "vale por una nevera del Miró, pequeñita y ruidosa" Finalment caic en mans de Morfeu. Com sempre a la meva vida, les divinitats entren tard o en mal moment. En dues hores triatló.
Són les 7 del matí, un dia boirós. Hem arribat a temps per anar tranquils, preparar el material i escoltar el briefing. El dia està emboirat, som a la Cerdanya al juliol però tinc seriosos dubtes de si entre la foscor i entre el pins, voltant el llac, no se´ns apereixerà el gos de la novel.la de Sherlock Holmes Pinta un dia extrany, la sortida es retarda. Estic tranquil però en pocs minuts. m´ho passaré malament, l´angoixa em crida a la porta. Jo no li he donat permís però acabarà entrant. Falta d´experiència, falta molt encara per ser triatleta:
D´aquí uns anys, no recordaré si vaig participar en una o altra cursa de temps passats, llavors miraré aquestes entrades i diré: sí, no, "tengui,falti o repe".
Poques competicions últimament-
La nocturna d´Hospitalet. Participant en la 3a edició, on vaig lluitar en un dia plujós per tornar a córrer en 37 minutets (37m13s). Un s´adona del boom continu que viu el món de les curses atlètiques populars. Tant de bo, aquesta cursa es consolidi com sembla que sí que ho farà i puguem gaudir-la molts anys. http://www.cursanocturnalh.cat/
Cursa delta Prat. Aquesta no l´havia feta mai. Un dia extrany de condicons atmosfèriques on ja començava a acumular entrenaments cara al repte de la triatló del juliol i les cames se´n van ressentir una mica. Al final, poder tornar a córrer en 38 minuts i acabar a l´estadi (porto ànima de "pistero" em sembla a mi), va ser tota una alegria. Una més.
Cursa del llop. Aquest any vaig ser baixa per lesió a la cursa del llop (la mitja marató, pujada a Caro). Van ser moments difícils per diferents motius i ni cos ni cap estaven preparats. Moltes gràcies als organitzadors pel detall (merci Enric).
